dimecres, 4 de novembre del 2026

Casa nostra

El 4 de novembre de 1921 es va inaugurar el Camp d'esports Municipal d'El Masnou. 105 anys després, continua sent el camp del Club Deportiu Masnou, el club de futbol que fa més anys que juga en el mateix camp a Catalunya. Una instal·lació amb una història de llegenda, per la qual hi han passat algunes de les figures més destacades de la història del futbol mundial i més de sis generacions de masnovins. Un escenari mitològic en el que l'esport i el futbol català i maresmenc han escrit algunes de les seves pàgines més importants. 

Imatge del Municipal durant la dècada passada

Després de la creació del Club Deportiu Masnou en una reunió a la platja l'agost del 1920, els seus membres fundadors van buscar un nou espai on poder exercitar la pràctica poliesportiva, que fins llavors es venia realitzant entre la pròpia platja i un camp situat al carrer Fontanils. Van aconseguir la cessió d'uns terrenys privats en una finca situada al límit d'Alella i gràcies als donatius que van fer els socis, els veïns i algunes personalitats de l'època com Pompeu Fabra, es va poder construir un camp que aquell 4 de novembre de 1921 feia goig.

Durant els anys vint i principis dels trenta del segle passat, el Municipal d'esports d'El Masnou va ser un feu de referència de l'esport català. S'hi van disputar campionats d'atletisme, competicions gimnàstiques, de tennis, i alguns partits de futbol amistosos, fins i tot internacionals, de gran rellevància en l'època. 

Article de Mundo Deportivo (1921) i plànol del camp (1922)

Però, malauradament, la manca d'inversió continuada en el temps ha anat convertint amb el pas de les dècades una instal·lació poliesportiva que llavors era de primer nivell, en un camp dedicat exclusivament al futbol. Actualment ni tan sols té les comoditats d'altres instal·lacions que visitem seguint ara els nostres equips en les últimes categories catalanes. 

Després de 105 anys, 88 temporades tenint equips de futbol federat en competició i els centenars de milers (i probablement fem curt) d'esportistes i aficionats que hi han passat, el Municipal encara no té cap graderia coberta i presenta uns accessos, com a mínim, poc accessibles (valgui la redundància) per un sector de la població. No hi ha documentació de cap gran inversió que s'hi hagi realitzat mai, més enllà de la construcció de les oficines, o la instal·lació i les posteriors renovacions (només tres en més de vint anys) de la gespa artificial, totes obres realitzades quan bona part dels actuals jugadors del club ni tan sols havien nascut. 

L'aspecte del Municipal no és massa diferent ara que fa 105 anys

Al marge de tot això, el Municipal ha viscut tant i amb tanta intensitat que és impossible escollir quina de les històries que l'envolten és la més important o destacada. Partits de tennis de Suzanne Lenglen (una de les millors tenistes de la història), l'opció d'haver-se convertit en el camp del Reial Madrid durant la Guerra Civil, l'únic partit de Di Stéfano amb els que anaven aser els seus companys al Barça, el debut de Paco Buyo al futbol estatal amb el Mallorca o els primers passos de Pep Guardiola a les banquetes són només alguns capítols que s'han viscut i que anirem repassant aquí (quan el temps ens ho permeti).

Però sobretot, el Municipal ha estat la casa del CD Masnou, de tots els seus equips, jugadors, directius, socis i aficionats. I d'un primer equip que ha fet somiar a diverses generacions de masnovins que l'han acompanyat sempre. Fruit d'un immens esforç, el Municipal té en el seu record set ascensos a categoria nacional amb imatges com les dels dies de Banyoles (1972), Europa (1975), Viladecans (1984), Tortosa (2010 i la decepció del 2004) o Santfeliuenc (2013) o màgiques nits de Copa contra el Toledo (1975), el Turón asturià (1976) o l'Espanyol (1979). Totes elles amb més d’un miler de masnovins a les graderies vibrant, gaudint, compartint i celebrant els èxits del Masnou amb els seus colors. Imatges que, mentre no morim, somiarem sempre amb que algun dia es repeteixin.

Imatge recollida al llibre CD Masnou 1920-1999 de Dídac Ortiz

Segons tenim documentat, i com han anat recordant en els últims anys a les xarxes alguns perfils especialitzats en elfutbol català i en els estadis espanyols, el Municipal d'El Masnou és el segon camp de futbol més antic de Catalunya que continua en actiu. El Camp d'esports de Lleida, inaugurat el 1919, és l'única instal·lació més antiga que el Municipal que encara es manté dempeus, tot i que el seu club ha hagut de fusionar-se i refundar-se en més d'una ocasió, a diferència del Masnou, que sempre ha mantingut tota la seva identitat i simbologia originària sense alteracions. 

En l'àmbit estatal, només hi ha sis instal·lacions més antigues que el Municipal d'esports d'El Masnou que hagin acollit partits de les tres primeres categories nacionals que continuïn actius. Són l'estadi de El Molinón de l'Sporting de Gijón (Astúries, 1908), El Ruibal de l'Águilas FC (Regió de Múrcia, 1913), el citat Camp d'esports de Lleida (1919), Les Caleyes de Villaviciosa (Astúries, 1919), El Collao de l'Alcoyano (País Valencià, 1921) -on el Masnou hi va jugar a la Tercera Divisió 1972-73- i El Malecón de Torrelavega (Cantabria, 1921). 

Tenint en compte que el Camp d'esports de Lleida és de gespa natural des de fa moltes dècades i que, per tant, només s'hi poden jugar com a màxim un parell de partits a la setmana, no seria descabellat afirmar (tot i que no en tenim dades que ho puguin refermar) que el Municipal d'El Masnou és el camp que més partits de futbol federat ha acollit en tota la història a Catalunya. I el CD Masnou, el club català que més vegades ha exercit com a local en un mateix camp. 

El Municipal d'esports d'El Masnou és una instal·lació esportiva que s'ha convertit en molt més que un terreny de joc. És l'escenari d'una història de llegenda i el símbol de la dificultat de la permeabilitat en el temps d'una entitat local que ha estat sempre propietat dels seus socis. Una història que no volem que acabi, per molt difícil que ho posi qui ostenta legalment la titularitat de la instal·lació. Per a l'Ajuntament, el camp només un títol de possessió i un instrument de gestió. Mai hi ha invertit i no ha volgut posar en valor mai la seva gran història. Per a nosaltres, és i serà sempre orgullosament casa nostra. No en volem cap altre. Només que no ens la treguin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada